Introducció: Períodes del pensament Grec.
Hi ha 5 períodes bàsics al pensament grec, entenent per tal 5 moments diferents de l’esperit.
1.PERÍODE FÍSIC O PRESOCRÀTIC: Finals del s.VII, tot el s. VI i primers anys del s.V a.C.
És el moment del naixement de la filosofia. El primer problema filosòfic és el de l'Arkhé, [Arché] que és l´estructura físico-material de l´univers. (De què està fet el cosmos?). La filosofía neix com a tal a Milet (Àsia Menor). El primer filòsof és també el primer físic i matemàtic de nom conegut: THALES. A l´escola de Milet hi ha tres filòsofs importants: THALES, ANAXIMANDRE, ANAXÍMENES Es tracta de sofos (savis generalistes), més que no pas de filosofos.
Segona escola filosòfica important: els PITAGÒRICS de la Magna Grècia (Sud d'Itàlia).
Plantegen la qüestió de les matemàtiques. Pensen el cosmos com una mena de gran teorema matemàtic. L'arkhé són els nombres.
Un tercer grup és el que es planteja el problema del canvi.
Dos filòsofs importants són:
HERÀCLIT D´ÈFES (actual Turquia), que considera el canvi com a logos (raó) i PARMÈNIDES D´ELEA. (Magna Grècia, sud d'Itàlia), que nega la possibilitat del canvi perquè no podem conèixer el no-ésser (el canvi era entès com el pas de l'ésser al no-ésser).
2.PERÍODE HUMANÍSTIC: s.V a C. Màxim esplendor de la cultura grega. Primacia d'Atenes.
(Pèricles s.V).
Anys centrals del s.V a.C. Des del punt de vista polític determinat per les conseqüències de les guerres Mèdiques (amb els Perses) que van destruir les polis gregues d´Àsia Menor i van estar a punt de fer desaparèixer la cultura grega, però finalment els perses són derrotats a la batalla de Salamina i arriba el moment de més esplendor cultural i polític de Grècia. Època de la construcció del Partenó actual.
Moment en què apareix la democràcia com a sistema de govern. En filosofia hi ha dos grups
importants:
SOFISTES (Sofos = savi): Són mestres ambulants; ensenyants que van de ciutat en ciutat, educant els fills dels rics que volen dedicar-se a la política. Tenen una concepció pràctica de la filosofia i defensen una teoria relativista del món. Els interessa el llenguatge i defensen el relativisme: res no és veritat ni mentida, tot depèn de l'habilitat amb què s'argumenta.
3. PERÍODE CENTRAL O ONTOLÒGIC: Període més important de la filosofia grega (Plató,
Aristòtil), s.IV a C.
Hi ha les dues personalitats centrals de la filosofia grega i de tots els temps: PLATÓ i
ARISTÒTIL.
És el moment en què s´inicia la crisi de la polis: encara no ha arribat la decadència absoluta però
hi ha símptomes de la descomposició social. A Atenes tot el s.IV està marcat per les
conseqüències de la derrota a les guerres del Peloponès (entre Esparta i Atenes). Esparta guanya i això provoca una crisi social important.
Des del punt de vista de la filosofia es caracteritza per un esforç de clarificació de la
metafísica. La pregunta central d´aquest període és: Què és l'ésser?
4.PERÍODE ÈTIC: s.III a C. Període de crisis social i anarquia política.
En història política i en art s'anomena període hel·lenístic. Va de la mort d´Alexandre Magne a l’arribada dels romans. Alexandre arriba a posseir l´Imperi més gran dels temps antics fins les fronteres de la Índia, però mor sense descendència i a la seva mort els generals es van repartir l'Imperi. Això significa l'extensió de la cultura grega en tot el territori de l´antiga Pèrsia. Des del punt de vista polític, es destrueixen les llibertats de les polis i es constitueix un Imperi, centralitzat. Això provoca que es perdi la confiança en l´home considerat com a ésser social, i l'àgora, el centre de la vida de la ciutat, deixa de ser una instància de poder. És un període radicalment individualista. L´home no se sent vinculat a la ciutat, falta confiança en la política.
Hi ha tres escoles filosòfiques:
Els ESTOICS centren la seva filosofia en el tema del dolor. Al món hi ha el mal i el savi és el que sap assumir i acceptar el dolor. La seva moral està centrada en la idea d’autocontrol.
Els EPICURIS tenen com a qüestió principal el tema de la felicitat. L´home ha de procurar ser feliç.
Els CÍNICS (etimologia: kinos: gos) són el grup més radical, consideren que la societat és injusta i tenen una actitud provocadora, destructora, asocial. Neguen que pugui existir qualsevol idea de veritat, tot és mentida, fals.
5.PERÍODE RELIGIÓS O ROMÀ: s.II a. C. a S.II-III després de Crist.
És el període en què Grècia queda sota l’òrbita romana. Moment de decadència de la filosofia.
Apareixen un gran nombre de sectes religioses més o menys inspirades en cultes egipcis,
babilònics,...etc. Hi ha una recuperació d’escoles filosòfiques anteriors, però llegides en una clau mística; preocupa el més enllà.
Hi ha dos grups de filòsofs importants:
NEOPITAGÒRICS: Recuperen la teoria Pitagòrica, els horòscops, la mística...
NEOPLATÒNICS: Una part del seu vocabulari va ser posteriorment adaptat pels cristians. Volen
recuperar el platonisme.
El pas del mite al logos
L´inici de la filosofia s´acostuma a expressar amb la frase: Pas del mite al logos.
Aquesta frase estrictament no és correcta. El mite i el logos NO són contradictoris. El logos neix del mite, és una forma diferent d´intentar expressar les veritats profundes que també trobem al mite.
Tipus de mites.
Els mites es poden classificar segons la seva funció en:
cosmogònics: quan volen explicar la creació del món
teogònics: quan es refereixen a l'origen dels Déus
antropogònics: quan es refereixen a la creació de l'home
etiològics: quan intenten explicar l'origen i el perquè de determinades institucions escatològics:
quan fan referència a la vida del més enllà, imaginen la fi del món...
morals: quan narren la lluita entre el bé i el mal
L´Escola Jònica: interpretació de la phisis i de l’arkhé.
A mesura que la narració ambigua del mite es va substituint per la creença en què les coses tenen un origen i una conducta determinades per lleis físiques, es pot considerar que està naixent una nova forma de comprensió del món, que ha estat anomenada filosofia. La primera pregunta que es fa la filosofia a Jònia (Grècia, Àsia Menor) és: Per què les coses són, per a què són i a partir de què són?. En altres paraules: es plantegen el problema de l'arkhé de la phisis (el primer principi físic, material del món). Els primers filòsofs grecs del s.VI intentaran contestar aquesta pregunta a partir d´un concepte fonamental: La phisis (món en sentit físic).
Phisis (en llatí: Natura) ve del verb phio, que significa acció de produir, néixer, sorgir, etc.
Podem conèixer la Phisis perquè té un Arkhé. Un Arkhé és un principi d´organització racional. L' Arkhé és l'element que governa el món físic. A la Phisis hi ha un ordre, hi ha un principi d’estructura, quelcom d'ordre material que és "primer" i "principal" en l'espai i en el temps.
En resum per a un grec l'arkhé és:
1.- La font i el principi de totes les coses
2.- L'estadi terminal de totes les coses (el que les coses finalment seran)
3.- La realitat que mai no canvia malgrat que les coses canviïn, neixin i morin
4.- L'element material que dóna sentit i estructura a les coses
El pas del mite al logos és el procés a través del qual els grecs comencen a explicar la Phisis com a quelcom material i per un ARKHÉ propi que la Raó pot comprendre. Fer ciència per a un grec és esbrinar l'arkhé del cosmos. Per això els primers "físics" són també els primers filòsofs.
L´escola Jònia-Milesia: Thales.
El primer filòsof de nom conegut és THALES de Milet, que viu a finals del s.VII
i principis del s.VI aC. (630-546 aC.). Forma part del grup dels set savis de
Grècia.
Possiblement no va escriure res; però se li atribueix una astrologia
nàutica, en vers. Aquest llibre servia per orientar els pilots dels vaixells en la
mar, fent ús del famós Teorema de Thales.Thales és un físic, els seus
contemporanis mai no li diuen "filòsof". Físic, per a un grec, és un investigador
de la natura amb mètodes racionals.
En el camp de la filosofia, Thales és el primer a plantejar-se el tema de
l’Arkhé, és dir, el tema de l´estructura material del món. L’Arkhé de Thales
és l’aigua. En un dels seus fragment diu: "Déus i coses divines naixeren de l
´aigua". Aquesta frase pot semblar banal o absurda. Però al darrera hi ha una
qüestió important. Thales és el primer a dir-nos que el món pot ser explicat a
través d'un element físic natural com és l'aigua. Per primera vegada s'intenta
explicar la natura sense utilitzar ni l'al.legoria ni la fàbula.
Els pitagòrics:
Aristòtil (segle IV a.C.) creia que Pitàgores (segleVI a. C. aprox. 530 aC.) no havia existit mai, sinó que era un personatge purament llegendari.
Actualment es considera que Pitàgores va existir realment. Amb Pitàgores, nascut a Samos i emigrat al sud d'Itàlia, es dóna un segon naixement de la filosofia. No es preguntava pels elements bàsics o principis de la matèria com féu Tales de Milet, sinó per l'estructura o forma del món. Per entendre el món cal matematitzar; cal anar més enllà dels sentits. L'estructura o forma del cosmos és matemàtica; amb el llenguatge dels nombres es capta l'ordre, l'harmonia i la bellesa del cosmos. És en aquest sentit que consideren els nombres com l’Arkhé de l’Univers.
La comunitat pitagòrica adoptà la visió dualista (creença òrfica) de la natura
humana, es a dir, la dicotomia ànima-cos: l'ànima està presonera dins del cos i
viu repetides reencarnacions. Es cercava la purificació de l'ànima tant a
nivell ascètic com a nivell intel·lectual. La purificació o alliberament consisteix
en trencar el cicle de reencarnacions. Com? Amb la comprensió dels
mathémata o nombres. Els secrets del cosmos, reservats als iniciats, són de
caràcter numèric.
HERÀCLIT:
Heràclit creu que l’argé és el foc, i que degut a això, tota la realitat està en continu moviment: Panta rei, tot flueix.
El foc també és símbol del Logos, un principi racional universal que organitza la realitat en termes contraris o antitètics (Dialèctica).
El Logos fa que tot fenomen derivi cap al seu contrari:
el jove es transforma en vell, el dia en nit, la salut en malaltia, el calent en fred ...
La realitat és aquest moviment cíclic i etern, en què inici i fi coincideixen, i per això té una estructura harmònica i ordenada.
Hi ha tres afirmacions fonamentals en els fragments d’Heràclit sobre el logos:
1.- El logos governa el món.
2.- Tot succeeix segons el logos.
3.- Tots els homes estan units al logos perquè pertany a l’ànima.
L´Escola d´Elea i Parmènides.
Elea és una polis de la Magna Grècia, situada al sud de Nàpols. Actualment s'anomena Vèlia. En aquesta ciutat hi havia una escola de filosofia particularment interessada pel problema del canvi, fundada per Xenòfanes i que va tenir Parmènides com a autor més important.
Escriu el Poema de Parménides, on distingeix els dos camins del
coneixement: La via de la veritat (via de l’ésser) i la via de l’opinió
(via del no ésser). La via de la veritat (o de la raó) ens ensenya que
l’ésser és, i que el no-ésser no és.
1. La via de l’opinió (o dels sentits) ens diu el contrari: que el no-ésser
és, i que l’ésser no és. Aquesta via, que accepta el canvi, és
enganyosa.
2.Qui va per la via correcta, entén que l’ésser és, i que és immòbil,
únic, continu i etern. Per tant, el canvi no existeix, (contrari a
Heràclit)
3. Parmènides estableix la identitat entre veritat, pensament i ésser. El
L´ésser de Parmenides té 5 característiques:
1.-És inengendrat.
2.-És indestructible.
3.-És immòbil.
4.-Il.limitat.
ANAXÀGORES:
Anaxàgores de Clazomene, nascut ca. 500-480, va ser el primer dels filòsofs
presocràtics a viure a Atenes. Va proposar una teoria física anomenada "tot-en-tot",
i va afirmar que el nous (intel·ligència) va ser la causa motriu del cosmos.
Va ser el primer a donar una explicació correcta dels eclipsis, i va ser famós i
conegut per les seves teories científiques, incloent que el sol és una massa de
metall roent, que la lluna és terrenal, i que les estrelles són pedres de foc. Va
sostenir també que l'estat original del cosmos fou una barreja de tots els seus
ingredients o “llavors” (homeomeries).
Aquestes llavors es barregen, de manera que cap d’elles com a tal és evident. La
barreja no és totalment uniforme o homogènia. Malgrat que tots els ingredients es
troben a tot arreu, alguns estan presents en concentracions més altes que altres, i
aquestes proporcions també poden variar d'un lloc a un altre.
La barreja en algun moment en el temps es posa en moviment per l'acció de nous
(intel·ligència), comença a girar al voltant d'un punt petit en el seu interior, i a
mesura que avança el moviment giratori i s'expandeix, els ingredients de la barreja
es desplacen i se separen i tornen a barrejar-se amb els altres, acabant en la
producció del cosmos tal i com el percebem.
Els Atomistes: Demòcrit i el seu mestre Leucip.
Els Atomistes són un grup de tendències materialistes. De Leucip pràcticament no conservemres però el seu deixeble Demòcrit va transmetre’ns les seves opinions físiques. Hi ha l'ésser, quesón els àtoms, i el no-ésser que és el buit. Els àtoms són la part més petita de la matèria ("A/tomos"-- que no té parts) i aquests àtoms es mouen en el buit. De tal manera que l´ésser i elno-ésser es necessiten mútuament. L'ésser i el no-ésser, no són contradictoris, sinó que sóncomplementaris.
Els àtoms donen origen a l´univers agrupant-se i disgregant-se en el buit. De tal manera que l’univers no és més que les successives agrupacions i separacions d'àtoms.
Aquesta hipòtesi Atomista va tenir una recuperació molt important en la física del segle XIX quan es va elaborar la teoria atòmica.
SOFISTES:
El que volia comentar, és mes o menys la manera que tenien els sofistes de pensar. Per començar els sofistes eren mestres que anaven viatgen per a ensenyar diferents estudis a nens de la noblesa que eren els únics que la família podia pagar a aquests sofistes. Ensenyaven des de oratòria fins a geometria passant per la política l’astronomia entre moltes d’altres. Aquestes persones, els sofistes, es presentaven com a l’arete política,és a dir, buscaven l’excel·lència política. Ensenyaven per a convertir els homes en ciutadans excel·lents i capaços de destacar en el món de la política.
Dos grans sofistes van ser Protàgores i Gòrgies. El primer filòsofs, deia que l’home era la mesura de totes les coses. En canvi Gòrgies, deia que no hi ha ésser i que si n’hi hagués no podria ser conegut, però que si pogués ser conegut aquest coneixement no podria ser comunicat amb el llenguatge. Gòrgies però tenia tres tesis:
1.Res no és.
2.Si alguna cosa existís, seria incognoscible
3.Si fos cognoscible, seria incomunicable
Els sofistes es preguntaven per l’origen i la naturalesa de les lleis i que en un moment van dir que procedien dels déus.
SÒCRATES:
Per a l’altre banda, trobem Sòcrates. Aquest filòsof va néixer a Atenes. Pertanyia a la classe popular i no disposava de molt bons materials i per aquest fet no sabem molt bé d’on surt la seva educació.
Sòcrates, era una persona que es passava el dia a la plaça parlant amb els atenencs amb una finalitat. Aquesta finalitat que ell volia arribar a assolir, era fer veure a les persones amb les quals ell parlava, coneguessin el veritable camí de la veritat. Aquest, s’assolia sabent el bé i el mal de les coses. Consistia així mateix en dos parts.
1.Ironia: Aquest moment, el que pretenia Sòcrates era fer veure al seu company que ell no sabia res i D’aquí venia la seva dita: “Només sé que no se res”
2.La maièutica: Era el segon moment d’aquest mètode socràtic, que consistia en guiar al ciutadans a trobar el camí del bé.
Sabem que aquest mètode, el va començar a fer servir quan l’hi van dir que ell era l’home més savi del món (ho va dir l’oracle de Delfos) i va ser en aquell moment que Sòcrates va anar preguntant i dialogant amb mestres, polítics, artesanats... per a buscar a algú mes savi que ell.
PLATÓ
Plató va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica. Va ser deixeble de Cràtill i de Sòcrates, i mestre d'Aristòtil. En comparació amb altres socràtics, és anomenat el socràtic major. El seu treball més important va ser La República (Grec Politeia, 'ciutat') en el qual subratlla la seva visió d'un estat "ideal". També va escriure Lleis i diversos diàlegs que tenen com a figura central el personatge de Sòcrates.
En els diàlegs del Timeu i el Críties, es narra la "història veritable" o alétheia -segons les seues pròpies paraules- de la civilització Atlant i de l'Illa Atlantis o Atlàntida En el Timeu esmenta també el que ara coneixem com els sòlids platònics.
Teoria de les idees
A La República, Plató es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar aquests interrogants formula una original teoria del coneixement, il·lustrada per mitjà del Mite de la Caverna, segons el qual són dos els nivells de realitat:
1.El món de les coses, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits. Aquest és el món de la matèria, compost d'objectes imperfectes i subjectes en contínua mutació o canvi, creat pel Demiürg a partir de la perfecció de les idees.
2.El món de les idees, de la llum, totalment immaterial, al qual s'arriba a través del camí del coneixement. És el món de les formes ideals, perfectes i universals.
L'abstracte món de les idees té la seva expressió en les paraules i els conceptes. Però les idees no només són conceptes més o menys generals que serveixen per a ordenar els diferents sentits de les paraules, sinó que són, a més a més, el fonament i el model del món de les coses. Així, les coses són una còpia imperfecta de les idees, ja que estan fetes per un Demiürg i no un déu, i per això participen sols en certa mesura de la idea que les inspira.
Les idees són internes i corresponen als arquetips, a la forma ideal que serveix de model per a les coses sensibles, que són només un reflex ("ombres"). Les idees s'ordenen jeràrquicament, de manera que la idea suprema té el triple vessant de bé, veritat i bellesa i d'ella emanen les altres idees, com del sol prové la llum.
Teoria de la realitat
Existeixen dos móns, un de material i sensible que es percep amb els sentits (Món sensible), i un altre d’ideal, formal, que es percep amb la raó (Món intel·ligible). I un camí d’ascens dialèctic (pujar d’idea en idea) per recórrer, fins a la idea suprema, la Idea del Bé.
Mite de la caverna: El món sensible és una caverna on vivim encadenats mirant cap una paret amb ombres, i creiem que aquestes són l'única realitat que hi ha. Aquestes ombres, però, només són de figures inertes que passen per darrere nostre. Si sortim a l’exterior (món intel·ligible) ens costarà: Primer només veurem les ombres de les coses, els seus reflexes, després les podrem mirar directament, i al final podrem mirar directament el Sol (idea del Bé). Un cop s'arriba a la veritat suprema, a la idea universal i necessària, el filòsof fa un descens dialèctic per alliberar-nos de la nostra ignorància.
Teoria del coneixement
Plató, seguint Parménides, divideix el coneixement en opinió i autèntica saviesa. Ho il·lustra amb el símil de la línia, en què explica que hi ha quatre graus de coneixement: el més imperfecte és la imatge de la cosa, per exemple quan una persona imagina un objecte o el representa en l'art. El segon, encara dins l'àmbit de l'opinió, és la cosa o objecte sensible. Posteriorment s'accedeix a les abstraccions matemàtiques i en el nivell superior a la idea en si.
Per accedir a la idea es poden usar tres vies principals. La primera és la dialèctica, partir d'una sèrie de preguntes i respostes, d'encadenar arguments per entendre la veritat. Aquesta creença explica perquè la filosofia platònica es difon sota la forma de diàleg, on un mestre ajuda a cada deixeble a desenvolupar la seva pròpia convicció. S'ha de tenir en compte, però, que el llenguatge és pura convenció (exposat al Cràtil) i per tant subjecte a canvis socials.
Una altra via és la reminiscència o anàmnesi. Com que l'ànima humana ha viscut al món de les idees i les ha contemplat directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d'elles, és a dir, per la semblança i grau de participació de la realitat sensible amb la intel·ligible pot reconstruir el concepte exacte d'idea, recordar com era. Aquesta concepció afirma que en realitat l'aprenentatge no existeix, cada persona neix amb totes les idees dins de l'ànima, només cal despertar-les amb els estímuls adequats que permetran recordar allò que l'ànima ja coneix.
L'amor és la tercera via de saviesa. L'ésser humà tendeix a preferir les coses belles, neix amb sentiments estètics perquè sap que la bellesa és una de les idees supremes. L'amor pot actuar doncs com a camí per apropar-se a la idea primera i a partir d'ella reproduir la resta.
Aquesta via es relaciona amb la felicitat, entesa com un plaer intel·lectual que neix de la contemplació de la bellesa (fet que explica el plaer menor relacionat amb l'estètica i l'amor terrenal). La persona que tendeixi a cercar el coneixement i a apropar-se a la idea suprema, assolirà la felicitat.
Teoria antropològica
Plató defensa un dualisme antropològic, ja que creu que l'ésser humà està compost per dues substàncies diferents, l'ànima i el cos. L'ànima és immaterial i immortal, mentre que el cos pertany al món físic. Hi ha, per tant, un paralel·lisme entre la teoria de les idees, la cosmologia platònica i la seva visió antropològica, com en la majoria dels pensadors grecs: l'home reprodueix el cosmos a petita escala i la mateixa divisió que existeix en la realitat, entre dos mons o plans, es dóna a cada persona.
L'ànima, en tant que pertanyent a una esfera intel·lectual, és l'autènica essència de l'ésser humà i està presonera del cos. Quan aquest mor, torna al món ideal fins a la propera encarnació. La caiguda des del món ideal fa que oblidi part del que ja sabia, fet que explica que la persona no recordi haver viscut una altra vida fins que entra en contacte amb certs estímuls (com s'explica a la teoria del coneixement).
Metàfora del genet i el cavall
Genet ↦ ànima
Cavall ↦ cos
L’anima desitja sortir del cos, però estan junts en la “cursa de la vida”. L’ànima (el genet) domina el cos (el cavall).
Mite dels cavalls alats (Parts de l’ànima)
Auriga: Racionalitat. Ens permet conèixer les Idees. És la que ens ha de distingir i governar el comportament
Cavall blanc: Irascibilitat. És la voluntat, el coratge,... les bones emocions
Cavall negre: Concupiscibilitat. Aspectes emocionals negatius (plaer, comoditat...).
Mite de Fedre
Al món intel·ligible les ànimes més impures no poden passar pels trossos més escarpats, i cauen al món sensible. Allà han de dominar-se i sotmetre el cos a privacions. Un cop mort el cos, l’ànima és jutjada i torna al món intel·ligible si és pura.
Teoria moral
L'ètica platònica es basa en la raó i en les virtuts naturals que posseeix cada persona. Un individu té un ànima, essència de la seva personalitat i part ideal i eterna de l'home, que es divideix en tres parts. La part concuspiscible és aquella d'on neix el desig, la irascible la ràbia i l'afany de canvi i la part racional és la que busca el coneixement. Aquestes ànimes han d'estar en equilibri, com il·lustra el mite del carro alat: cada persona és com un carro on l'auriga (la raó) controla dos cavalls, el negre corresponent a la part concuspiscible, més lligada al cos, i el cavall blanc a l'ànima irascible.
Cada ànima, si està equilibrada, aporta una virtut fonamental a l'individu: la temprança, el coratge o la prudència. En cada persona domina naturalment una ànima i així s'expliquen les diferències de caracter. L'ètica impulsa a perfeccionar l'ànima i assolir el màxim grau de virtut possible i quan s'arriba a un equilibri perfecte s'assoleix la justícia com a màxim referent moral.
Teoria política
Plató lliga la seva teoria política a la doctrina sobre l'ànima humana. Cada ésser humà té tres tipus d'ànima: l'ànima concuspiscible, la irascible i la racional. L'ànima concuspiscible s'associa al desig, es representa amb el ventre i qui tingui tendència a ella hauria de ser un artesà o productor, ja que procurarà satisfer les necessitats pròpies i de tota la polis. L'ànima irascible correspon a l'esperit o els estats d'ànim, es representa amb el pit i és típica dels soldats, que protegeixen la república i defensen els altres. L'ànima racional és la que busca naturalment la saviesa i predomina en els filòsofs, que és qui hauria de governar la ciutat, per poder-ho fer de la millor manera per a tothom.
Cada persona neix amb unes qualitats i una personalitat (un predomini d'una ànima), que si es conrea arriba a la virtut. La virtut per excel·lència de l'ànima concuspiscible és la temprança, la de la irascible la fortalesa i la de la racional la prudència. Encara que totes les persones tenen aspectes de les tres parts, sempre tenen una que domina, per això haurien de ser educats per desenvolupar-la al màxim i assolir la perfecció virtuosa. Alhora aquestes virtuts són idònies per a una ocupació social concreta (no tindria sentit que una persona que es regís només per la prudència fos militar, per exemple), per tant el lloc de cada persona a la polis (teoria política) es basa en conèixer les pròpies virtuts i aplicar-les en conseqüència.
El govern que proposa Plató és una aristocràcia, on regnen els millors, els filòsofs, que són els més preparats per fer-ho. Aquest plantejament és una utopia i el propi autor reconeix que no es dóna al món real. De fet, de l'aristocràcia es passa sovint a una timocràcia, que en corrompre's passa a ser una oligarquia, on manen pocs i no necessàriament els més preparats. Per intentar corregir-ho s'instaura la democràcia, on tothom pot opinar, però aquesta pot provocar desordes que fan aparèixer la tirania. Proclama que en el cas d'un mal govern, és preferible la tirania, on la responsabilitat negativa recau sobre un individu, que una democràcia com l'atenenca, on tots en formen part. La degeneració del govern ve per la no acceptació del lloc social més escaient i per no deixar el govern en mans dels savis, l'educació esdevé llavors clau per identificar les virtuts, explicar a cadascú quina és la seva classe preferible i fomentar que es dediqui a ella, portant una vida diferent en cada cas.
ARISTÒTIL:
Aristòtil, va néixer a Estagira i als 17 anys va deixar d’estudiar degut a la mort del seu gran filòsof. El 347 ac, marxa d’Atenes però al 336 ac hi torna gràcies a la mort de Felip II i és en aquell moment quan forma el Liceu.
Aristòtil és el deixeble més brillant de Plató i el que defineix aquest filòsof és la substància, la descriu com a la matèria orgànica que estigui en qualsevol cos.
Ell intenta explicar perquè les coses són com són, i s’envà més lluny de la física i ho anomena “la metafísica”. Aquí ens parla del món dels sentits, la ciència de l’ésser i què són les coses, juntament amb què és la realitat. Cosa que defineix com tot allò que és i que existeix.
Desprès va fer ús de la teoria ilemórfica, que ens diu que tot lo que hi ha té matèria i forma (individualització). En l’esser no canvia i diu que tot ésser té la part en que la matèria és el cos, i la forma és l’ànima i que no es poden separar. Finalment diu que hi ha tres tipus d’ànima:
- Vegetativa: Nutrició i reproducció (plantes).
-Sensitiva: Moviment i sentits (animals).
-Racional: Enteniment i raó (humans).
